Recupere auest mail enviat fa 5 anys…

Gràcies a tots i totes per les vostres mostres de condolences. Des de fa ja més d’una setmana estem rebent eixe calor de la gent que estimava a Emilio, el meu pare, una persona que havia estimat la seua cultura, la seua terra, la seua llengua. Un home implicat, que l’únic que desitjava era viure en una llibertat cultural i social plena. A hores d’ara, i crec que mai, ningú ens podrà furtar les seues ganes de viure i els seus ideals, que ara també son els nostres.

La ràpida infermetat, incurable (Amiloïdosis) va penetrar en el teu cor, que doblava a última hora el seu tamany habitual, buscant el bessó de la vida. I la nit es congelà, pare, i vares tornes a l’habitació gran, lluminosa, on dia a dia et feia, amb obligació, escriure una línea com tu bé deies Nulla Die Sine Linea i deia en un “socarrat”. També observares la silueta de la teua comarca el Camp de Morvedre, que tant estimaves, les fotos del teu net, i de la família, de la teua Vall de Segó, i del teu Sagunt adoptiu. Els llibres classificats de tantes i tantes temàtiques, el teu tocadiscos amb un disc del Serrat o de la Bonet, els cartells dels teus actes, l’escalfor de la mare, la fermesa de la teua filla, l’alegria enjogassada del teu net.

Ara, dia a dia, enyorarem les hores que em passat amb tu, i assegut en qualsevol blancal et recordarem rient al nostre costat, recordant tota la nostra vida al teu costat. Però has de quedar tranquil, la teua presència està en la memòria col·lectiva més recent, i estarà en la d’un futur proper ja que ens encarregarem de fer del teu llegat un referent cultural.

Fou un fred i trist novembre, en la tardor del nostre plor.

Descanse en Pau.

PD: inspirat en la música q escolte.