Durant aquesta setamana i l’anterior hem tingut que eixir en la premsa per poder aclarir unes quantes coses, com poden ser la presència en les processons, presidint-les. Per tancar la polèmica. En 2014 l’executiva de Compromís, i refrendada per l’assemblea, va 30pendre la decissió de no participar com a Regidors i Regidores en les processons religioses de la nostra ciutat. En este cas com ostentem l’Alcaldia tampoc anem a participar en elles.

Sabeu que jo sòc catòlic, practicant i confrare… i que he defensat, amb vot particular, per exemple, que els llocs de cult de la nostra ciutat no paguen IBI (El IBI a la Iglesia cuartea Compromís així va titular el diari El Mundo el 14/06/2012 quan tant en Sagunt com en altres poblacions del País Valencià és va exercir la llibertat de vot, que sempre tenim a Compromís, per tal de poder defensar, en el Ple, les creències de cadascú), o que totes les religions tinguen llocs on reunir-se, etc. També, per destacar algún, si que vaig donar suport a una moció que deia que els locals no de cult si que pagaren IBI, aigua, llum, etc.

Al 2014 vaig ser jo qui planteja en una executiva de Compromís la possibilitat de poder presidir junt a l’Alcalde del moment la processó del Divendres Sant a Sagunt, cosa que l’executiva i assemblea varen ratificar que cap membre de Compromís, per el seu càrrec, anava a ocupar un lloc de privilegi dins d’una processó, en canvi hi havia total llibertat, faltaria més!, per a poder participar de manera ordinaria a la fila si així la persona ho considerava oportú.

La veritat que jo sempre havia pensat el mateix, que els polítics no deuen de presidir cap processó, etc, de cap religió, però tenia la curiositat de saber, de vore, de gaudir, la processó des d’un lloc diferent després d’haver fet la festa en 2009.

Cal entendre la fé cristiana com un cúmul de fets que fan d’una comunitat un lloc de retrobament i fraternitat, del mateix mode que en les institucions democràtiques no deu d’haver cap lloc reservat per a l’Esglèsia Católica, jueva, ortodoxa o altres, en les expresions més intimes, de recobriment i explendor tampoc han d’estar representants altres actors i actrius dins de la societat actual.

Un altre tema seria si comencem a parlar de si cal jurar o prometre… jo ho tinc clar, quan parlem de jurament es tracta de la “invocació del nom diví com a testimoni de la veritat” que això vol dir pendre en nom de Déu en fals. Per altra banda hi ha gent que se li ompli la boca parlant de que si l’estat espanyol és laic o no, ací m’agrada molt un text d’Angel López-Sidro, Doctor en Dret per la Universitat de Jaén on explica que Espanya és un Estat aconfessional, tot partint de la seua contitució:

Comencem pel més obvi: en cap lloc de la nostra Constitució s’afirma que Espanya siga un país laic. Ni tan sols els termes laic, laïcisme o laïcista apareixen per part alguna. Caldrà suposar que la referència es fa a una proclamació substancialment diferent, la de l’article 16.3, on es diu que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. La aconfesionalidad ací establida no és sinònim de laïcisme. Pot comprendre’s la confusió en un nivell col·loquial, però no és admissible quan es pretén justificar una presumpta voluntat constitucional per mitjà d’aqueix cambalache. La no confesionalidad significa que l’Estat espanyol no professa cap fe religiosa, que no s’adhereix a la doctrina d’una religió determinada, sinó que les considera a totes per igual, en el sentit que siga.

Per a entendre tot l’abast del que la Constitució estableix no n’hi ha prou amb detenir-se en açò. Cal continuar la lectura de l’article 16.3, que a continuació compromet als poders públics a “tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola”. Per si açò no fóra suficient, la redacció del precepte es completa afirmant que es “mantindran relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.

Partint d’açò fem un poquet de pedagogia, estat laic (o a voltes Estat secular) es denomina a l’Estat, i per extensió a una nació o país, independent de qualsevol organització o confessió religiosa o de tota religió i en el qual les autoritats polítiques no s’adhereixen públicament a cap religió determinada ni les creences religioses influeixen sobre la política nacional.

En un sentit estricte la condició d’Estat laic suposa la nul·la ingerència de qualsevol organització o confessió religiosa en el govern del mateix, ja siga, en el poder legislatiu, l’executiu o el judicial. En un sentit lax un Estat laic és aquell que és neutral en matèria de religió pel que no exerceix suport ni oposició explícita o implícita a cap organització o confessió religiosa. És important assenyalar que no tots els Estats que es declaren laics ho són en la pràctica.

A diferència de l’Estat laic, un Estat aconfessional és aquell que no s’adhereix i no reconeix com a oficial cap religió en concret, encara que puga tenir acords (col·laboratius o d’ajuda econòmica principalment) amb certes institucions religioses.

Com a conclusió l’estat espanyol és un estat ACONFESSIONAL que no LAIC. Però els politics, o els que estem al seu voltant, devem de saber quin és el nostre lloc. I és així com la fe es mostra com una realitat molt senzilla, tan senzilla que tots podrien acollir-la. La fe és com un impuls tornat a prendre mil vegades al llarg de l’existència i fins a l’últim bufe. Tingam fe en les persones.